CANVIAR O NO CANVIAR... aquesta és la qüestió

Gestalt: l'acceptació, el no-judici, la comprensió i l'amor com a motor del canvi

¡¡NO CAMBIES!!

Durante años fui un neurótico.
Era un ser angustiado deprimido y egoísta.
Todo el mundo insistía en decirme que cambiara.
No dejaban de recordarme lo neurótico que yo era.
Y yo me ofendía, aunque estaba de acuerdo con ellos, y
deseaba cambiar, pero no acababa de conseguirlo por mucho que lo intentara.

Lo peor era que mi mejor amigo tampoco dejaba de recordarme lo neurótico que estaba.
También insistía en la necesidad de que yo cambiara.
También estaba de acuerdo y no podía sentirme.
Me sentía tan impotente y como atrapado.

Pero un día mi mejor amigo me dijo:
“No cambies. Sigue siendo tal como eres.
En realidad no me importa que cambies o dejes de cambiar. Yo te quiero tal como eres y no puedo
dejar de quererte”.

Aquellas palabras sonaron en mis oídos como música:
“No cambies. No cambies. No cambies…. Te quiero…”
Entonces me tranquilicé. Y me sentí vivo.
Y, ¡Oh maravilla! cambié.
Ahora sé que en realidad no podía cambiar hasta encontrar a alguien que me quisiera, prescindiendo
de si cambiaba o dejaba de cambiar.
                           

Anthony de Mello. Libro: “El canto del pájaro”

ORACIÓ GESTÀLTICA

Text escrit per Fritz Perls, creador de la Gestalt, del que es desprenen les bases de la relació amb un mateix i amb els altres:


Yo soy Yo
Tú eres Tú.
Yo no estoy en este mundo para cumplir tus expectativas
Tú no estás en este mundo para cumplir las mías.
Tú eres Tú
Yo soy Yo.

Si en algún momento o en algún punto nos encontramos
será maravilloso.
Si no, no puede remediarse.
Falto de amor a Mí mismo
Cuando, en el intento de complacerte, me traiciono.
Falto de amor a Ti
Cuando intento que seas como yo quiero
en vez de aceptarte como realmente eres.
Tú eres Tú y Yo soy Yo.

Fritz Perls

"Queixar-se baixa la vitalitat de les persones"

Fragment de l'entrevista a Joan Garriga, Terapeuta Gestalt i co-Fundador de l'Institut Gestalt de Barcelona, a El Periódico a 17/12/2008.


¿Todos los problemas vienen del rechazo?
Sin duda alguna. La realidad es imperativa, se impone y tiene su magisterio. Pero hay personas que logran integrar la realidad y convertirla en aliada, aunque les haya traído cosas difíciles o dolorosas.

También hay personas que niegan la realidad.
Están las que piensan que sus padres deberían haber sido de otro modo y también las que consideran que no deberían tener unos sentimientos o una enfermedad determinados. Estas personas gastan mucha energía para oponerse a la realidad, y es una energía perdida, porque nada podemos decir o hacer ante lo que ya fue o ante lo que ya es. Alguien que ha perdido a un ser querido y se pasa toda la vida lamentándose utiliza mucha energía para la queja, para el lamento, para la amargura. En cambio, hay otras personas que aceptan el dolor, lo integran, y a partir de ahí tratan de llevar una vida con mucho sentido.

¿Y si me roban la moto?
Lógicamente, no aplaudirás. Al principio te enojarás, pero al cabo de un rato asumirás que no es el fin del mundo y que en cuanto puedas te comprarás otra. Quejarse, irritarse, es lógico, pero no tiene que convertirse en una constante, en una actitud, porque entonces la vitalidad de las personas disminuye.

¿Qué quiere decir?
La energía es una, y la podemos orientar en una dirección o en otra. Solo hay dos direcciones hacia donde orientar nuestra energía: hacia la vida o hacia lo que es menos vida. Y todo lo que es menos vida es muerte. Hacia la vida es creatividad, bienestar, fertilidad.

Aceptar no es resignarse.
Nada que ver. Aceptar incluye una tarea muy activa: enfrentar la realidad para lograr integrarla. Y la aceptación, la mayoría de las veces, no es inmediata. A veces, ante lo que parece difícil o negativo, se abre un espacio de luz. Por ejemplo, un amigo que tenía un puesto muy importante en una gran empresa perdió el trabajo. Podría haberse amargado para el resto de su vida.

¿Y qué hizo su amigo?
Lo aceptó. Al cabo del tiempo me contó que en realidad ya no le gustaba ir a trabajar allí y que hacía mucho tiempo que no le interesaba ese trabajo. “Ahora tengo caminos nuevos, y experimento una ligereza y una libertad que no tenía antes”, me dijo. La vida a veces nos da un zurriagazo para enderezarnos.

TALLER DE GESTALT EN CAP DE SETMANA!

"AUTOESTIMA'T"
Encara no coneixes l'ésser meravellós que hi ha en tu?

Et proposem un viatge a través del cos i de les emocions en què treballarem l'autoconcepte i l'autoestima, i t'oferirem espais on recuperar el contacte amb el teu jo més genuí.




8 i 9 d'Octubre 2011
Dissabte 8: de 10 a 14 i de 16 a 20h
Diumenge 9: de 10 a 14h

A "Karuna- Esapi terapèutic"
Avda Via Laietana, 52 ent 11
(davant Palau de la Música)
Urquinaona, L1 i L4, Catalunya, L1 i L3

Preu del taller
70€

Coordinat per:
Marc Bartolí, terapeuta gestalt
Magalí Monclús, terapeuta gestalt i psicopedagoga

Informació i Inscripcions:
646.351.431 bartoli_marc@yahoo.es
636.363.184 magali@oniquan.com

CONTE: OBSTACLES

ACCEPTAR PER SEGUIR VIVINT

Davant la pèrdua d'alguna persona o situació important a la nostra vida, conegut és que la reacció sovint inclou una fase de negació... Habitualment però aquesta és una fase curta, després de la qual comença l'acceptació i el dol propiament dit. Dol de dolor, perque separar-nos d'aquells qui estimem ens causa dolor. I està bé que sigui així.

De tota manera, una cosa diferent del dolor és el sofriment i és el que patim quan ens neguem a acceptar una situació, justament per evitar el dolor. És quan preferim quedar-nos esperant a que tot torni a ser com abans i no volent mirar que el que ha passat ha passat.

Aquesta reacció ens deixa ancorats al passat, a un moment que ja va passar. I durant tot el temps que ens quedem enganxats en l'escenari antic, sense voler acceptar les noves circumstàncies, és un temps preciós que deixem escapar per viure i aprendre i també aprendre a viure de la nova situació. I en realitat el que estem fent no és substituir el dol, que tard o d'hora haurà d'arribar, sinó endarrerir-lo i deixar més temps la nostra vida estancada, sense tirar endavant.

El dolor es traspassa, com una grip que un passa amb uns dies de pujada i uns dies de baixada, en canvi el patiment no té final, fins que no decidim optar per l'acceptació.

En teràpia una de les coses que es treballen és justament l'acceptació de les coses tal i com són en cada moment. I acceptar no vol dir forçosament que la nova situació m'hagi d'agradar, vol dir deixar de barallar-me amb el que és. La rendició d'una batalla sense sentit. I acceptar també el dolor perque pugui ser i deixar de ser.

CONÈIXER CASA TEVA

Sovint les persones jutgem el caràcter d'altres; que si aquest és egoista, que si l'altre és massa sensible o massa fred... i normalment, això que critiquem és alguna característica que evidentment no reconeixem en nosaltres mateixos.

Un dels beneficis del creixement personal i de la teràpia és que et dóna la oportunitat de veure aspectes de tu mateix que no coneixies o que coneixies molt superficialment. Alguns d'ells són més agradables de conèixer que d'altres però en el fons tots són parts d'un mateix i cada una ens pot fer servei en una situació determinada. Així que el que veies com una característica teva, de cop és només un recurs, i no tens sols aquell que ja coneixies sinó que disposes també d'alguns de nous per poder escollir en cada situació el més adient. Per exemple, algú que es considera generós pot conèixer també la seva part més egoista i després en cada situació decidir si vol donar o no el que li demanen. O algú que es creu extrovertit pot conèixer la seva part introvertida i després permetre's comportar-se de forma més introvertida si així ho necessita.

I què passarà quan jo em permeti comportar-me d'una manera que fins aleshores no em permetia? que passarà amb el judici que emetia als que tenien aquest comportament? De cop resultarà que ens adonarem que allò que ens semblava tant criticable resulta que ara no sols no és criticable sinó que a més a més és comprensible. El dia que em demanin un favor i gosi dir que no potser acceptaré més fàcilment els nos que després pugui rebre.

D'aquesta forma ens tornem persones més lliures, més humils, més tolerants i més respectuoses amb les formes de funcionar diferents a la nostra.

En Gestalt sovint he sentit la metàfora de la casa. Imaginem que vivim en una casa de 5 habitacions però només en coneixem 2. I ja vivim bé, però sempre ho hem d'acabar fent tot en un d'aquests dos espais coneguts. Com seria de cop veure que en tinc 5 d'habitacions i que cada tasca la puc fer en l'habitació que més em convingui; potser una serà més freda i m'anirà molt bé a l'estiu o una altra és molt àmplia i serà fantàstica per quan ens reunim uns quants... Segur que cada habitació m'oferirà les seves possibilitats. Doncs bé, amb les parts d'un mateix és exactament igual.

Així, un procés de teràpia o creixement personal és una invitació a conèixer les diverses habitacions de casa teva. I sovint les persones pensem que vivim en un pis petit i ens acabem adonant que vivim en una gran masia, amb habitacions de tota mena disponibles per a ser utilitzades quan ens facin falta.